Les persones

Boche (Yeste, Albacete), 07/12/1906 - Perpinyà (Rosselló), 25/06/1939

L’agost de 2021 ens enviava un correu electrònic la Jenifer Martín García. En el mail ens explicava que seu besavi Ambrosio havia desaparegut a finals de la guerra sense que la seua esposa Soledad Ródenas Gómez en tingués mai més cap notícia. Pocs dies abans d’escriure’ns, l’ajuntament de Salobre (Albacete), lloc de residència de l’Ambrosio, havia contactat amb la família. El motiu era comunicar-los que el Consolat General d'Espanya a Perpinyà, els informava que tenia algun indici de la seua estada al camp de Concentració d'Argelers.

La pista que els apuntava el Consolat sobre l’estada de l’Ambrosio al Camp d’Argelers, porta a la família a contactar amb l’historiador Gregory Tuban, estudiós d’aquest camp de concentració i estirant diversos fils acaben esbrinant que havia mort a l’Antic Hospital Militar de Perpinyà el 25 de juny del 1939. En aquest punt és quan contacten amb nosaltres.

La recerca feta als arxius del Rosselló ens permeté completar la informació i saber que havia ingressat a l’Antic Hospital Militar el dia 1 de juny de 1939, a les 10:50 del matí, sala A llit 87, procedent del camp de concentració d’Argelers. Efectivament, va morir el dia 25 com a conseqüència de febre tifoide. L’endemà fou enterrat al Cementiri de l'Oest de Perpinyà.

Les darreres notícies que la Soledad havia tingut del seu espòs eren que havia estat ferit en combat i que hauria estat en convalescència en algun hospital d’Alacant, de València o de Múrcia. Això succeïa l'any 1937 o potser el 1938. Cap més notícia. Durant anys la família va viure amb la incertesa de si havia mort o els havia abandonat.

Quan el 1978, el govern d’Adolfo Suárez va promulgar un decret llei (35/1978, de 16 de novembre) segons el qual s’havien de concedir pensions als familiars de les persones mortes com a conseqüència de la guerra, molta gent va fer intents per tal d’esbrinar què havia passat amb tots aquells desapareguts que mai més no van tornar. Va ser en aquest moment quan la Soledad va obtenir un document segons el qual l’Ambrosio hauria mort en combat, probablement, prop de Vilafranca del Penedès. Malgrat aquesta informació, però, la Soledad mai no va cobrar de vídua i mai no se li va reconèixer haver estat casada amb l’Ambrosio.

La Soledad va morir als 94 anys. Des del moment en què li van dir que l’Ambrosio no tornaria de la guerra, va portar dol.  Aquesta és la primera vegada que se li fa referència com a esposa i vídua, un gest merescut després de tot el patiment sofert i que la seua família aprecia en tant que retorn de la dignitat.

Almenar (Segrià), 29/01/1908 - Camp de Bram (Aude), 23/05/1939

A casa tots li deien Ton. El Ton havia nascut a Almenar el 29 de gener de 1908, a cal Torero, però uns anys després la família va traslladar-se a la Colònia Tèxtil d’Antius (Callús, Bages), on va néixer la Maria, la filla petita.

Tota la família, els pares i els set germans, van treballar a les fàbriques tèxtils de la zona. El Ton, a més, es va casar amb una noia que també treballava i vivia a la Colònia, amb ella va tenir dos fills. La implicació del Ton amb l’entorn fabril va anar més enllà del seu lligam laboral i el va portar a prendre compromís polític i sindical. En esclatar la Guerra Civil el juliol de 1936, en Ton estava afiliat a la FAI. És possible que durant els darrers dies de l’ofensiva final sobre Catalunya, finals de gener i primers de febrer de 1939, el Ton i alguns companys més passessin la frontera per exiliar-se a França.

Del Ton, la seva família no en va saber res més. Tot just alguna notícia escadussera que el situava sense precisar massa en algun dels camps francesos de les platges. La seva esposa i els seus germans, durant anys van voler saber què se n’havia fet d’ell sense obtenir-ne cap resposta. El Ton va morir al Camp de Bram (departament de l'Aude), el 23 de maig de 1939, tenia 31 anys. La seva germana Maria va morir fa dos anys sense saber on havia mort i on havia estat enterrat el seu germà.

Clarmont d'Alvèrnia (Puèi Domat), 25/12/1938 - Perpinyà (Rosselló), 24/12/1939

La família de casa Jaumetó d’Alós d’Isil (Pallars Sobirà) va haver d’abandonar-ho tot el 26 de maig de 1938, quan un escamot de guàrdies civils es va presentar al poble. Buscaven els caps de casa. A casa Jaumetó van distreure als militars servint-los menjar i beure. Això els va permetre marxar sense que els veiessin i enfilar el camí del Port de Salau.

En Joan Cortina Esplandiu era el cap de casa, un home pràctic del terreny. La Mercè Comenge Fortet, una noia forta de 15 anys, hi treballava de mosseta. L’Antònia Vidal Ginesta, l’esposa d’en Joan i pubilla de la casa, embarassada de pocs mesos i fent seguir també els seus dos fills de 3 i 5 anys. Aquesta era la família de casa Jaumetó que aquella nit va haver de travessar un port de muntanya nevat per anar a l’exili a França.

En arribar a l’altra banda, les forces de l’Antònia estaven al límit. Si volia salvar la criatura que estava esperant, calia que romangués uns quants dies fent repòs. I així ho va fer i no va ser fins el 2 de juny que l’Antònia, els seus dos fills i la Mercè no van arribar al Centre d’Acollida de Refugiats de Clermont-Ferrand (Puy-de-Dôme), on mesos després va néixer la petita Hortènsia.

El Centre de Clermont va estar en funcionament fins el 26 de desembre de 1939, moment en què els darrers refugiats foren traslladats als camps de concentració de les platges. Entre tots els noms que apareixen al llistat que el Consolat Espanyol a Perpinyà va publicar al BOE, hi ha el de l’Hortènsia, morta el 24 de desembre de 1939 a l’Antic Hospital Militar de Perpinyà.

El seu germà Joan, fa uns anys ens en parlava. Sabia que havia mort de diftèria però creia que havia estat a Clermont-Ferrand. En tenia un record confús, únicament mantingut per una fotografia on l’Hortènsia hi apareix amb poc menys d’un any, sana, preciosa. A la part de darrera de la fotografia, escrit en francès, s’hi pot llegir: «souvenir de ma petite sœur 1939». L’únic record d’una vida que va escolar-se per les pèssimes condicions en què visqueren les persones exiliades, recloses als camps de concentració francesos i que provocaren una elevadíssima mortalitat, especialment entre la població infantil menor de quatre anys.

Vimbodí (Conca de Barberà), 25/04/1902 - Perpinyà (Rosselló), 22/03/1939

L’Isidre Vilà Gili era nascut a Vimbodí, a can Xuplina, els seus pares eren en Josep Vilà Franquet i la Filomena Gili Mestres. La seua història la coneixem gràcies a la Clara Bellera Arbós; l’Isidre era tiet de la seua àvia materna.

De jove, l’Isidre havia anat a Barcelona a aprendre l’ofici de pastisser. Fou allà que va conèixer la seua esposa, Roser Costa Gost. L’Isidre i la Roser van obrir una pastisseria a Barcelona però el negoci no va acabar de funcionar. Així doncs, es van traslladar a Vimbodí on també van obrir una pastisseria situada al carrer Major, 64. 

Els detalls que la família recorda de l’Isidre durant el temps de la guerra són confusos i inconnexos. Sembla que en algun moment marxa de Vimbodí, potser perquè fou mobilitzat. Tot i que la família creu que podria haver estat amb l’exèrcit rebel, creiem que és més probable que hagués servit a l’exèrcit republicà a partir del moment en què la seua lleva va ser cridada el setembre de 1938. Només retorna a Vimbodí per poder conèixer el seu fill acabat de néixer. En aquell moment es plantegen la possibilitat que es quedi a casa amagat, una situació que l’Isidre desestima per no perjudicar ningú. 

Va fer la Retirada i va ser internat al Camp de Sant Cebrià. El 19 de març de 1939 fou traslladat a l'Antic Hospital Militar de Perpinyà, on hi ingressà amb un diagnòstic de febre tifoide. El dia 22 de març moria a causa de d’una broncopneumònia. Aquell mateix dia era enterrat al Cementiri de l'Oest de Perpinyà.

L’Isidre i la Roser van tenir tres fills, tots tres van morir ben joves. Havent perdut fills i espòs,  la Roser va viure amb una germana del seu marit, la Maria fins que aquesta va morir. Llavors, va traslladar-se a viure amb una neboda de l’Isidre, a cal Peüc de Vimbodí. 

La Roser parlava poc del seu marit i per això són poques les coses que la família sap d’ell. La major part de la informació, la Clara la coneix per la seua mare i les tietes, que al seu torn li havien sentit explicar a mare d’elles, la Montserrat, àvia de la Clara i neboda i fillola de l’Isidre. Per ella saben que l’Isidre era molt catalanista i per això havia escollit per a ella el nom de Montserrat. També que sempre duia posat un anell de tipus segell amb les seues inicials. La Montserrat sempre els va dir que hauria volgut anar a Perpinyà perquè sabia que el seu tiet Isidre havia mort allà. Ella mai no ho va poder fer però l’agost de 2021, la Clara va visitar el Cementiri de l’Oest i va poder deixar unes flors a l’ossera, que és on descansen les restes de l’Isidre.

Vilassar de Dalt (Maresme) 24/10/1919 - Perpinyà (Rosselló) 25/03/1939

En Josep Maria tenia 19 anys quan la guerra va arribar a la seua fi. Mobilitzat per l’exèrcit Republicà, havia estat en combat al front, prop de Coll de Nargó, on fou ferit i traslladat a un hospital de rereguarda, a Ripoll. Des d’allí, va fugir cap a França juntament amb un conegut que treballava a la mateixa fàbrica que el seu pare.

Ens consta que a França va estar internat al camp de Barcarés i a Portvendres. Des de Portvendres, el 17 de març fou traslladat a l’Antic Hospital Militar de Perpinyà perquè tenia febre tifoide. En Josep Maria va escriure a la família des de l’hospital. A la carta, ara perduda, els explicava totes les vicissituds que havia patit durant els darrers mesos: els combats, les ferides, l’exili… i ara, l'ingrés en un hospital a Perpinyà. Segons en Josep Maria el tifus que l’havia emmalaltit l’hauria contret en menjar neu contaminada, probablement durant el trajecte cap a França. Ja fos per tranquil·litzar a la família o bé perquè en el moment d’escriure la carta es trobava millor, els deia que ja estava pràcticament restablert i que ben aviat rebria l’alta. Segons la família, la carta, escrita en català, va trigar tres mesos en arribar a casa retinguda per la censura. 

Tenint en compte que els pares d’en Josep Maria feia temps que no tenien notícies del seu fill, l’arribada de la carta els devia produir un veritable respir. Malauradament, en Josep Maria ja havia mort i la trista notícia no va trigar en arribar. La família conserva un petit paper escrit en francès i a mà, on s’indicava on i quan havia mort. Desconeixen de quina manera els va arribar aquest document però tenint en compte que en Josep Maria a la carta deia  que es trobava bé i que aquella mena de certificat de defunció no tenia cap segell oficial enlloc, els van envair els dubtes.

El pare del Josep Maria, juntament amb un amic, van voler anar a França a comprovar si el que deia el certificat de defunció era cert o si per contra ho eren les notícies de millora que s’indicaven a la carta. A Perpinyà no van poder localitzar cap informació, ni de l’estada d’en Josep Maria a l’hospital, ni de la seua defunció i, evidentment, tampoc al Josep Maria, que era l’esperança que tenien. Van ser diversos els intents (sembla ser que fins a set) de familiars i amics per obtenir informació que confirmés la veracitat d’aquell document escrit a mà i que donava la pitjor de les notícies. 

Vuitanta-dos anys d’incertesa que finalitzaren el novembre de 2021, quan la Lourdes Gispert-Sauch, neboda néta d’en Josep Maria, ens va contactar per veure si podíem ajudar-la en la recerca del seu oncle, germà de la seua mare. Les investigacions fetes als arxius departamentals, al registre civil i al cementiri, proporcionaren la certesa de la defunció i la localització de  l’enterrament. 

La Lourdes va assistir a l’acte celebrat el 18 de febrer, en homenatge als refugiats enterrats al Cementiri de l’Oest de Perpinyà. Pocs dies després ens escrivia per dir-nos que prenia aquell acte com el funeral que mai no es va poder fer.

Naval (Osca), 1882 - Perpinyà (Rosselló), 15/02/1939

En Manuel, tot i ser originari de Naval, vivia a Olvena (Osca) on combinava la feina de pagès amb la de tractant de bestiar. Casat en primeres núpcies amb Inés Pueo, en va enviudar sense que tinguessin cap fill. Quan va esclatar la guerra  ja no estava en edat militar, tenia 54 anys, per tant no va ser mobilitzat. Amb l’establiment del front d’Aragó, en Manuel va dedicar-se a proveir l’exèrcit republicà d’animals per al consum. Anava pels pobles comprant corders, porcs, cabres i els venia a l’exèrcit. Fou en un d’aquests viatges que, al mas de Tres Pueyos de Güel, va conèixer qui seria la seua segona esposa, Pilar Colau Español amb qui es va casar el 28 de gener de 1938.

La parella va viure durant uns mesos a Olvena però fugiren amb la caiguda del front d’Aragó. En aquell moment, la Pilar ja estava embarassada. Inicialment, intentaren fugir cap a França però l’estat de la Pilar va fer impossible que se’n sortissin de travessar els Pirineus. Així doncs van acabar fugint a Barcelona, on hi vivia una germana de la Pilar, la Josefina. Ella i el seu espòs tenien un bar al barri de Gràcia, fou allí on va nàixer la filla del Manuel i la Pilar el 13 de desembre de 1938, li van posar el mateix nom que la seua mare.

La intenció del Manuel i la Pilar era marxar de Barcelona amb la nena i fugir cap a França. Però un viatge així, amb un bebé acabat de nàixer era massa perillós, així doncs la Pilar, aconsellada per la seua família, es va quedar a Barcelona amb la nena i el Manuel va marxar. Pensaven que ben aviat podrien retrobar-se però mai més no se'n va saber res. 

El desembre de 2021 es posava en contacte amb nosaltres la Patricia Muñiz Olivera, néta d’en Manuel. La família mai no havia deixat de buscar-lo. Per a la filla d’en Manuel, de 83 anys, qualsevol petita informació sobre el seu pare era rellevant. Per aquest motiu ens preguntaven què en sabíem de la defunció i del lloc on fou enterrat.

El Manuel Olivera Sopena, va morir a l’Antic Hospital Militar de Perpinyà el 15 de febrer de 1939. La seua mort es produí en un moment en què les autoritats municipals encara inhumaven els refugiats de la guerra d’Espanya, al mateix espai del cementiri on s’hi enterrava la gent de Perpinyà. L’oficina del Servei de Cementiris de Perpinya,  només ens ha autoritzat a consultar el llibre d’inhumacions dels refugiats de guerra on, com ja hem dit, no constava en Manuel. 

Malgrat tots els nostres esforços per explicar al Servei de Cementiris de Perpinyà que en el llibre esmentat no hi constaven les inhumacions de tots els refugiats, durant l’estada de recerca a Perpinyà no ens van permetre poder cercar-los a tots. La consulta de la Patrícia va fer que hi tornéssim a insistir. El cas d’en Manel es convertí en un sondeig que ens permetria demostrar que hi havia inhumacions de refugiats inscrites fora del llibre que havíem consultat. Si el localitzàvem a ell probablement podríem localitzar la resta. Després de diverses gestions amb el Servei de Cementiris, vam poder obtenir la informació que cercàvem. Manuel Olivera Sopena, va ser inhumat al Cementiri de l'Oest de Perpinyà, el 16 de febrer de 1939 dins de la fossa comuna oberta i en ús per als enterraments a terra de la població local . La ubicació d'aquest espai ens és, ara per ara, desconeguda en tot cas sí que sabem que es trobava en la fila 4 tomba 3.

Figuerola del Camp (Alt Camp), 08/05/1920 - Perpinyà (Rosselló), 07/03/1939

Era fill de Joan Andreu Pons i de Rosa Oliva Oliva, originaris tots dos de Figuerola del Camp.

Tenia 18 anys quan van mobilitzar la seua lleva. En un paper hi portava escrit l’adreça d’uns familiars de Barcelona per si, per alguna circumstància, feia cap a la capital catalana i necessitava demanar-los ajut.

Participà a la batalla de l'Ebre, sector de Mequinensa. Pertanyia a la secció de transmissions de la 59 Brigada Mixta de la 42 Divisió republicana. Passà el riu la nit del 25 de juliol de 1938. Caigué ferit el 3 de novembre i fou internat a l'Hospital de la Garriga al desembre. 

Des de mitjans de novembre de 1938, davant la més que imminent desfeta republicana i el consegüent avenç rebel, des dels serveis sanitaris es treballava en la preparació de l’evacuació dels ferits de guerra. El trasllat de ferits des dels hospitals de les demarcacions de Lleida i Tarragona cap a la de Barcelona va suposar mobilitzar a l’entorn de 12.000 o 12.500 homes que serien evacuats cap a França. En arribar, van ser atesos en centres assistencials francesos però la seua precària situació va fer que en molts casos no sobrevisquessin.

En Ramon va passar la frontera amb el comboi hospitalari a finals de gener de 1939. Fou internat, en primera instància, al camp de Sant Cebrià on emmalaltí a causa de l'aigua contaminada. Internat a l'Antic Hospital Militar per una infecció intestinal, va morir el 7 de març a causa de tuberculosi pulmonar. L'endemà era enterrat al Cementiri de l'Oest de Perpinyà.

Olvan (Berguedà), 30/06/1887 – Montreal (Aude), 17/10/1939 

Rosa Serra Salmauri, veïna de Gironella (Berguedà), i que malauradament va morir a principis de l'any 2020 a la Residència Sant Josep de Puig-Reig per causes naturals, va guardar durant anys les cartes que la seva tieta Maria Salmauri Puig havia rebut de la seva parella Ramon Fígols Costa, internat i mort al camp de Bram ((departament de l'Aude) a l'estiu de 1939.

El Ramon Fígols i la Maria Salmauri, juntament amb la germana d'aquest, Maria Fígols, eren membres actius de la CNT al Berguedà i van tenir una implicació sindical important a l'Alt Llobregat als anys 30 del segle passat. Agent comercial de la casa Singer, ell, i teixidores de les colònies del Llobregat, elles, eren força actius dins el sindicat, tot i que en tasques de coordinació més que no pas encapçalant el moviment.

Ramon Fígols fou milicià de la Columna Terra i Llibertat. Va sobreviure a la guerra i creuà la frontera durant la retirada. És internat al camp de concentració de Bram (Aude) a la barraca 101 del sector F, on emmalalteix i acaba morint a la infermeria del camp, possiblement per pneumònia, l'octubre de 1939. El testimoni de les seves cartes són un exemple més de les pèssimes condicions que van patir els exiliats republicans als camps d'internament francesos. Els detalls de l'estada a la infermeria, les relacions amb els altres companys o l'evolució de la malaltia, així com els esforços per part de la Maria perquè el Ramon i els seus companys poguessin sortir del camp, són alguns dels punts de major interès de la correspondència. El Ramon va morir a la infermeria el 17 d'octubre de 1939 sense que els haguessin aprovat cap permís de visita i sense que cap dels intents per obtenir un permís de sortida fossin tinguts en consideració.

Maria Salmauri i Maria Fígols s'instal·len a la mateixa casa de Montclar, a nom de Mme Anglantina Vaegsse, on es guanyarien la vida cosint per encàrrec fins que retornaren a Catalunya, a Gironella, l'any 1949. Durant la seva estada a Montclar, també van desenvolupar tasques de coordinació per l'estada d'altres exiliats republicans pel reagrupament, allotjament o feina.

Garriguella (Alt Empordà), 19/09/1937 - Angulema (Charanta), 17/06/1939

Nascuda del matrimoni entre Pere Guàrdia Orts i Lluïsa Gabarrós Mauri. El pare, mobilitzat amb l’exèrcit republicà havia caigut ferit i presoner a Foradada (Noguera) quan la família, sense saber-ne res d’ell, sortí de Garriguella (Alt Empordà) camí de l’exili vers el 4 o 5 de febrer de 1939. Amb la incertesa sobre la sort d’en Pere, la Lluïsa i la menuda Roser, juntament amb el que quedava de la família, aconseguiren creuar la frontera però les conseqüències del trajecte foren dramàtiques per a la salut de la mare i de la filla. Caigueren malaltes de gravetat per febre tifoidea. La petita Roser, de poc més d’un any i mig, no se’n pogué recuperar i morí. La mare, greu, no pogué acomiadar-se’n ni tan sols en conegué la seva sort fins dies més tard, després d’aconseguir vèncer la malaltia d’Eberth.

Vuitanta anys després, la família cercava per la Catalunya Nord el cementiri on podia trobar-se enterrada la petita Roser. La pista, una única fotografia de la mare, la Lluïsa, ja restablerta i amb el cabell encara curt per la malaltia, i acompanyada de l’àvia, la Mercè Mauri López, feta l’estiu de 1939 en aquest indret i davant de la seva sepultura. En els records de família apuntaven erròniament la possibilitat que la petita hagués estat enterrada en un cementiri d’algun poble dels voltants d’Argelers o Perpinyà, alguna versió fins i tot s’atrevia a apuntar el cementiri del Voló com a possibilitat.

Gràcies a la recerca vam poder descobrir que la Roser havia estat ingressada a l'Hospital d'Angulema, on va morir i va rebre sepultura al cementiri d'aquesta població.